Parlar dels sentiments no sempre és fàcil. Ara em ve de gust deixar escrit com és de dur afrontar la pèrdua d’una persona estimada. Com un nus constant a l’estómac no et deixa ni dormir i com la tristor s’apodera de l’esperit sense poder deixar de pensar ni un sol instant. Poc a poc espero passar de la tristor a la ràbia i amb aquesta em concentro ara mateix . Potser m’ajudarà una mica a sentir-me millor.
5 comentaris:
T'entenc perfectament, ho he sentit tantes vegades en pròpia pell... Ah, i encra dec estar en la primera etapa, en cap cas, he passat a la ràbia.
Ànims!
Quí més i quí menys hem sentit el que expliques...
Espero que mica a mica ho puguis anar calmant, que no oblidant.
Fa dies que volia dir.te que t'entenc,i molt;soc la mes grant de la meva familia a hon falta tuthom.
Glòria: Sabràs que aixó no passa tan ràpid. Espero que tingueu paciencia amb mi!
Joana: Tinc ganes de que el temps voli ràpid.
Teresa: m'animo unamica al saber que tinc amigues que m'eneten.
Un petó molt gran a les tres!
Publica un comentari a l'entrada