Seguidors

dimarts, 27 d’abril de 2010

Nus

Parlar dels  sentiments no sempre és fàcil. Ara em ve de gust deixar escrit com és de dur afrontar la pèrdua d’una persona estimada. Com un nus constant a l’estómac  no et deixa ni dormir i com la tristor s’apodera de l’esperit  sense poder deixar de pensar ni un sol instant.   Poc a poc  espero passar de la tristor a la ràbia i amb aquesta em concentro ara mateix . Potser m’ajudarà una mica a sentir-me millor.



5 comentaris:

Glòria ha dit...

T'entenc perfectament, ho he sentit tantes vegades en pròpia pell... Ah, i encra dec estar en la primera etapa, en cap cas, he passat a la ràbia.
Ànims!

Joana ha dit...

Quí més i quí menys hem sentit el que expliques...
Espero que mica a mica ho puguis anar calmant, que no oblidant.

TERESA ha dit...

Fa dies que volia dir.te que t'entenc,i molt;soc la mes grant de la meva familia a hon falta tuthom.

pepi ha dit...

Glòria: Sabràs que aixó no passa tan ràpid. Espero que tingueu paciencia amb mi!

Joana: Tinc ganes de que el temps voli ràpid.

Teresa: m'animo unamica al saber que tinc amigues que m'eneten.

Un petó molt gran a les tres!

pepi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.