Seguidors

dilluns, 11 d’abril de 2011

El meu pare: Un petit ametller

Avui és l’aniversari del meu pare, però no l’he pogut felicitar. El tinc al meu pensament i això potser ja és una manera d’estar amb ell.
Aquesta tarda he anat al cementiri, però ja era massa tard i estava tancat.  Sé que allà no és on tinc els records del meu pare, però avui he volgut fer una excepció.  Crec que ell està  “ entre mis almendros” , ja fa molts anys que repeteixo “almendropapa”  i ara estic casi segura que està allà.
Quan el meu pare ens va deixar, una mare de l’escola em va dir que podria plantar un arbre, un roser, ... i pensar en ell. Em va semblar una idea molt encertada. He pensat molt en què podria plantar i a quin lloc. Tenia clar que havia de ser un arbre i més concretament un ametller, però no sabia  a on el plantaria i mentrestant pensava com aconseguiria l’arbre petit.
Ara, al meu test del julivert, no sé exactament quans dies fa han començat a créixer unes petites fulles que no són de julivert.  I és que a la primavera tot creix molt ràpid!
Lo més insòlit és que ara ja sé que són les noves fulles i és que va creixent tot sol un petit ametller. Ningú ha plantar cap llavor, en aquest test només creixia julivert.
 Ara ja tinc el meu estimat  AMETLLER...



4 comentaris:

Glòria ha dit...

Què bonic, Pepi! No em surten paraules per a dir quelcom més, només, que amb el temps no oblides, però el dolor no és tan gran. Un petò i endavant!
"Caus a terra molt avall, penses que no te'n sortires, però amb els mesos te n'adones, que tornes a començar..."

pepi ha dit...

Glòria:
No es pot oblidar mai. Cada dia el tinc present.
Gràcies guapa.

Joana ha dit...

No has pas d'oblidar i molt menys si et surten, al recordar, tant boniques i sentides paraules.
Un petonet

pepi ha dit...

Hola Joana:
Quins dies tan tristos estic vivint.
Besicos