Dura vivència d’un pare.
“Ara fa estona que dorm fins que, com passa dos o tres cops al dia, una força interior que podria semblar diabòlica li fa obrir els ulls com plats i el posa en tensió. És l’inici d’una de les seves quotidianes crisis epilèptiques: aixeca un puny, estira una cama, prem les dents, obre la boca, treu la llengua, fa rotar el cap, alça la barbeta, comença a fer ballar els ulls i emet un xisclet agut mentre estén cames i braços al límit de les seves possibilitats. És un procés d’intensitat variable que mai no es repeteix de la mateixa manera...” Màrius Serra
Aquesta és la part més dura i trist de l’escola.
“Ara fa estona que dorm fins que, com passa dos o tres cops al dia, una força interior que podria semblar diabòlica li fa obrir els ulls com plats i el posa en tensió. És l’inici d’una de les seves quotidianes crisis epilèptiques: aixeca un puny, estira una cama, prem les dents, obre la boca, treu la llengua, fa rotar el cap, alça la barbeta, comença a fer ballar els ulls i emet un xisclet agut mentre estén cames i braços al límit de les seves possibilitats. És un procés d’intensitat variable que mai no es repeteix de la mateixa manera...” Màrius Serra
Aquesta és la part més dura i trist de l’escola.
2 comentaris:
I com la patim quan es produeixen, o, Pepi? Les ditxoses crisi!!!
Records de la teva neboda, la que està a Noruega...
Bon dia Gloria. No ens acostumarem mai a veure patir una crisi i sense poder fer res perquè no es torni a repetir.
Publica un comentari a l'entrada